[Repereta’15] Grups de consum agroecològic; crisi?

Repereta realitzada al Palau Alòs de Barcelona a 2015.
Aquestes són les relatories de la ponència marc i el cara a cara posterior.

Quina és la situació [Rosa Binimelis]

És important valorar el context en el que ens trobem.
Què hem de fer les cooperatives amb la que està caient?
La sobirania alimentària té moltes dimensions i cal reflexionar sobre en quins àmbits s’incideix i en quins no.

La situació de Catalunya

L’agricultura és menys del 2% de l’ocupació activa de Catalunya. D’altra banda l’agroindústria és un sector amb molt de pes (14% del volum de negoci de la indústria catalana, un terç de la qual és indústria càrnica).
Catalunya és el primer clúster (pol industrial) agroalimentari industrial. S’hi fabrica la meitat del pinso de l’Estat, amb un 70% de la matèria primera importada (soja –oleaginosa- i blat de moro -cereal). Exportem i importem la mateixa quantitat de fruita i d’animals vius. A Catalunya arriba el 60% de la soja consumida a l’Estat.
Catalunya i Aragó són les zones amb més conreu transgènic d’Europa. També és líder Catalunya en camps experimentals.
Més de la meitat del blat de moro que es conrea a Catalunya és transgènic.

Lluny de la sobirania alimentària

Aquí hi ha moltes dificultats d’accés a la terra. El preu s’ha doblat en pocs anys en regadiu.
El nombre d’embarcacions petites està desapareixent mentre que les grans es mantenen.
Totes les llavors que s’utilitzen per blat de moro –llevat d’exepcions com ara les de Les Refardes i Esporus– s’importen. Les llavors estan deslocalitzades. Quan parlem de proximitat, què hauria de ser només la del producte o la de tota la cadena?
Estan disminuint les varietats adaptades al seu clima i augmenten les transgèniques.
La distribució també està molt concentrada. Augmenten el súpers mentre que la botiga petita no arriba al 4%. Totes les botigues de barri només venen un 5% del total d’alimentació.
El 20% de la publicitat de l’Estat té a veure amb l’alimentació (és el primer àmbit). Encara més quan va adreçada a infants.
En les commodities estan entrant els fons d’inversió; en la crisi alimentaria de 2008 hi ha una fugida de capital del totxo a l’especulació alimentària. Les sitges (silos) de cada poble que regulaven el mercat ara són privats. Tampoc se sap quin cereal tenen (també especulen amb la informació).
També hi ha molts treballs relacionats amb l’impacte a la salut del producte de la l’agroindústria, de allò que ocasionen els pesticides, la mala alimentació, etc. Els costos s’estan externalitzant.
L’epidèmia de sobrepès i obesitat també n’és un conseqüència. Tanmateix s’acusa la persona individual i no al tipus d’alimentació agroindustrial lowcost.
La pagesia té certes malalties en percentatge molt superior a la població general.

Com podem enfrontar aquesta situació?

Els canvis individuals –tot i ser importants- no canviaran la situació. Falten instruments d’acció col·lectiva. La normativa higiènico-sanitària, la transformació d’aliments, la limitació a la venda directa, les polítiques del lliure comerç, el TTIP, etc. empenyen en la direcció contrària a la sobirania alimentària.
Les alternatives passen per cooperatives de consum, menjadors escolars ecològiques, horts urbans, bancs i empreses de llavors ecològiques.
El creixement de les alternatives s’ha aturat una mica en els últims 5 anys.
Han augmentat els diferents sistemes de circuits curts (aquells que tenen màxim un intermediari, tenint en compte que el transportista no es considera l’intermediari. Tot i que també hi ha models de l’agroindústria com el de BonÀrea que ho fan tot: producció de pinso, engreix i especejament d’animals, venda al detall…

Dos criteris bàsics que hem de tenir en compte:

  • L’organització és individual o col·lectiva.
  • El circuit és de proximitat o no.

D’altra banda tenim un altre repte; se’ns menjarà l’ecocapitalisme? Per què alguna persona ha de participar en una cooperativa si hi ha alternatives molt més còmodes i que no demanen tant de temps? Els súpers s’estan apropiant del nostre discurs: producte local, de proximitat, de la pagesia familiar
Hem de passar de l’atenció al producte (com el segell) a l’atenció en el procés. Sí té etiqueta eco, però està recollida per població immigrant a 2 o 3 €/h? és de proximitat? ens informen de la traçabilitat? al darrera hi ha un model just i sostenible? és economia solidària? hi ha relació participativa? és una iniciativa que promou la inclusió social i l’economia i el desenvolupament social? hi ha diversitat i varietat al camp? el model ambiental del darrera és sostenible?
Hi ha temes a les coopes molt treballats –com l’ecologia- mentre que altres no gaire. Els temes socials els tenim més abandonats.

Algunes limitacions del model actual de coopes:

  • Resposta parcial a les necessitat. Què passa amb la roba, sabates, neteja, higiene? No tenim tants diners per fer inversions en producte per emmagatzemar.
  • Les persones que hi formen part estan en moltes lluites polítiques i la coope només és una mé
  • Demana molta inversió de temps versus altres models més simples i d’adquisició immediata del producte.

Tenim un dèficit en obrir espais i rutines de reflexió sobre la pròpia pràctica i sobre quines línies de treball estratègiques hauríem de tenir. Ens falta acció política (amb l’excepció dels OMG).
Inexistència d’un actor pagès de referència que reivindiqui l’agroecologia o la sobirania alimentària en la nostra línia, com sí n’hi ha a Itàlia, França o altres països. Hi ha poca articulació política entre el camp i la cooperativa.
Un altre tema és saber si és millor créixer en nombre de persones sòcies o reproduir-se (distribució al territori). Fem cooperatives més grans o en fem d’altres? Ara, que no se’n fan de noves, ja no es fa aquest debat.

Com arribem a altres sectors de la població que no hi formen part?

  • Persones sense poder adquisitiu.
  • Persones d’origen immigrant.

Integrem la visió de gènere?
Com podem fer aliances (locals, temàtiques, sectorials…)?
Gairebé només referents personals (com Pep Riera, Josep Pàmies…). Falten accions col·lectives i organitzacions per tenir un interlocutor amb l’administració pública. La Unió de Pagesos no té cap referent per a l’agroecologia.
Podem aprofitar el canvi polític de l’administració local per fer canvis.? L’alimentació és una qüestió política.
Al camp cada cop hi ha menys famílies pageses i cada cop més multinacionals que treballen al camp. Hi ha més procés de concentració de la terra.


Estan en crisi els grups de consum? [Ricard Espelt i Fernando Topo]

L’estudi de més de 30 cooperatives de Barcelona, ens diu que en tots els grups hi ha un nucli dur que sí que està implicat però la implicació de tothom del grup no és la desitjable.
Hi ha un moviment hi ha un moviment. Hi ha un impuls però hem de fer un salt i pensar en nous models.

Tenim diferents problemes que expliquen la crisi actual:

  • Mobilitat laboral.
  • Problemes econòmics per la crisi.

Hem de tornar-ho a repensar tot per cercar noves alternatives. Cooperatives de cooperatives? Altres fórmules de comercialització en circuïts curts?
La situació no és bona: fa uns anys hi havia llistes d’espera, ara es fusionen cooperatives per manca de gent.
Hi ha experiències de producció agroecològica que han de plegar per manca de viabilitat. Molts grups no es fan càrrec de les dificultats de la producció i no posen pals a les rodes (microcomandes, excessives exigències…).
La incidència del moviment és ínfima.

Força persones s’hi apunten per un visió hedonista o perquè simplement és més barat. Ara, amb l’ecocapitalisme, se’n van a súpers a comprar i es desapunten.

Des d’una visió històrica no estemn en crisi: 12.000 persones hi formen part. Fa poc que han nascut i déu n’hi do (la 1a cooperativa és del 1984). No estem malament, tot i que en els últims dos anys no s’ha creat cap de nova. En el global mirant 30 anys enrere; el model abans no existia i ara sí. La conjuntura no és bona però s’ha de mirar en perspectiva i en un marc més ampli.

Potser es poden cercar nous models fora de cooperativisme i aprendre d’elles com les elèctriques, les de crèdit… També tenim experiències a altres països com ara Anglaterra.

Com a moviment ens ha faltat perspectiva política. Per què no arrosseguem a la gent de la pròpia cooperativa? Hem de fer comissions per pensar, posar-ho a la pràctica i tornar a pensar.

A 2010 teníem il·lusió però ara no. Com superar la crisi? Abans es plantejava ampliar el producte, ara ens consta mantenir la demanda d’horta…
La gent hi participa amb voluntat transformadora o per satisfer la seva pròpia necessitat?
Una sortida seria associacions de produccions i grups de consum. Un altra seria lluitar contra l’entramat legal que desincentiva tothom… el marc legal ens ho posa difícil.
Hi ha experiències que actualment funcionen com la Magrana Vallesana de Granollers que està estable hi ha gent sòcia de moltes menes: des d’activistes fins persones amb intoleràncies alimentàries.
Com donar sortida a la pagesia? Com assegurar prou volum com per mantenir-los?
Potser les persones activistes han de dedicar el seu temps a altres coses i tenir facilitats per la compra ecològica. Molta gent del camp ha plegat i eren els o les nostres referents… La nostra experiència se l’ha quedat models tipus Veritas. Tot i que potser si existeixen aquests models és per tota la lluita que hem fet i el camí que hem obert tots aquests anys.
S’havia posat de moda el criteri de que els grups havien de ser petits, i quan hi ha hagut petits canvis (com algunes famílies que s’han donat de baixa) ha fet que entrin en crisi, que tinguin dificultats en pagar el local, etc.
Ens hauríem de replantejar aquest criteri; cercar la fusió? La cooperació hauria d’anar més enllà de la relació; hauria de ser solidària… I anar en compte amb l’entrada del capitalisme amb projectes pseudoagroecològics com ara La Colmena.
Hi ha cooperatives de consum que en realitat són cooperatives de treball.
Hem de saber identificar què és què perquè no s’enganyi la gent. Que cada projecte s’expliqui de manera transparent (sense confondre) amb transparència. Hem de denunciar les suplantacions perquè se’ns estan menjant l’espai.
Calen estructures de coordinacions entre els diferents models i flexibilitat. Si mantenim la rigidesa de mantenir tot com ha estat fins ara, anirem malament.
Experiències noves com ara l’Economat Social de Sants obren nous models interessants; hi treballen persones però amb un funcionament col·lectiu en un híbrid entre un model autogestionat i les estructures més centrals. L’autoorganització té un límit; hi ha gent que vol formar part d’una cooperativa però milita en altres espais.
O com les cooperatives de les universitats. Qui la funda desapareix però el model segueix; té una certa resiliència.
Els súper ens han menjat la producció però no la part social. Aquest és el projecte que ens diferencia i l’hem deixat abandonat. Tenim por a créixer; la qüestió és com ens organitzem. Podem ser moltes persones i tenir espais de relació.
No s’ha incidit en les cooperatives en formar i autoformar-se. Quanta gent té clara la diferència entre cooperativa, grup de consum, ecocapitalisme…
A vegades hem aconseguit que la cooperativa tingui un tarannà agroecològic (no venem plàtans) però no les persones que hi formaven part (comprem els plàtans fora de la coope). No s’ha aconseguit que la gent que només l’importa la seva salut, canviï de visió de la realitat.
La crisi és innegable: una altra qüestió és si la crisi és una oportunitat…
Algunes comandes que es fan són ridícules, es deixa de fer comandes sense avisar, es volen tenir molts productes i es reparteix la misèria entre diferents experiències productives…
Què vol dir la relació directa entre el grup de consum i el camp? Vol dir que tot val?
Hi ha molta gent conscienciada i sensibilitzada que no troba la manera de participar-hi. Ens imaginem com seria si en tots els àmbits de la nostra vida se’ns demanés la implicació que demana un grup de consum?

Anuncis