Fer negoci amb la bona voluntat

El web de la Xarxa de Consum Solidari ha publicat un article de Xavier Montagut sobre la campanya de recollida d’aliments que es va fer el 30 de novembre, el gran recapte. L’article és llarg però segur que les seves reflexions van passar pel cap de les persones que estem ficades a les coopes quan escolàvem les notícies i els anuncis del gran recapte. Bona lectura:

Avui és un gran dia …  per als supermercats
Aconseguir que 20.000 persones estiguin disposades a passar les hores punta d’un cap de setmana a les portes dels supermercats per convèncer els transeünts que comprin més, que la identificació d’aquestes persones amb la seva tasca comercial sigui tal que la facin sense cobrar, que el seu missatge consumista vingui embolicat amb un dels sentiments més nobles dels humans: la compassió. Totes aquestes coses juntes podrien ser la carta als Reis Mags de qualsevol director de màrqueting. Això és el que el Banc dels Aliments li ha regalat a les grans cadenes d’alimentació els dies 29 i 30 de novembre. I tot això gratis.

251_modalSí, també el 30 de novembre, un d’aquells diumenges que las cadenes i grans supermercats obren perjudicant els drets al descans dels seus treballadors i competint deslleialment amb el petit comerç.

Donar a un anunci a internet una difusió viral que aconsegueixi que milers d’internautes el comparteixin. Utilitzar la capacitat que tenen els teus amics d’arribar al teu cap i al teu cor per fer arribar la publicitat de la seva mà, aconseguint una proximitat emocional que mai tindrà un anunci convencional. Que aquest anunci identifiqui la marca publicitada amb sentiments nobles com la compassió reforçada amb la imatge innocent d’algun nen fill d’un pare ple de bons sentiments. És una versió sintetitzada dels millors somnis de qualsevol cap de publicitat. Doncs això ho han aconseguit multinacionals com Danone. Gent que conec ha oblidat, per un moment, els seus coneixements sobre el paper de les multinacional alimentàries en l’empobriment del planeta, per prémer  “Compartir”  a un  anunci de Danone i inundar el meu ordinador d’angelicals nens menjant danones . Com i quan?  Amb la publicitat del gran recapte. I tot això gratis.

El fruit immediat ha estat un increment de vendes destinades a la donació de 3.634.000 tones, més les vendes induïdes de la gent que s’acosta  al supermercat , més els efectes de la publicitat a mig i llarg termini, més la neteja de cara , més… I tot gratis.

Però, se’ns dirà, què importa qui  treu beneficis si així s’ajuda a pal·liar els greus problemes d’alimentació que avui pateix una part de la nostra societat? Veiem aquest argument amb detall.

Fam per demà? 

El Banc dels Aliments no aborda les causes profundes que estan generant  la pobresa en general i l’alimentària en particular i quines alternatives caldrien. Està clar que no és una solució a mig i llarg termini als problemes de malnutrició que existeixen a la nostra societat. De fet ni ho pretén. Encara que només es concentri en pal·liar el que considera urgències, li hauríem de demanar que, com a mínim, no sigui un entrebanc per a solucions de futur i que en aquest sentit pretendre donar “pa per avui” no generi “fam per demà”.

La gent que treballa amb sectors que han estat empobrits fins al punt de patir mancances alimentàries coincideix que el perfil de la gent empobrida inclou un fort sentiment de culpabilització, que genera desmotivació i una profunda desconfiança en les seves pròpies possibilitats de sortir del pou al qual s’han vist impel·lits. Hi ha consens entre els treballadors dels serveis socials que aquesta situació emocional és la principal dificultat perquè la gent empobrida  pugui sortir a mig termini de la situació en què està.

D’aquest problema també i de com afrontar-ho han estat conscients altres moviments que s’enfronten a l’empobriment de la gent:

“El principal problema al qual ens enfrontem les víctimes de la crisi quan toquem fons i ens adonem que és impossible fer-nos càrrec dels deutes contrets, és superar la vergonya, l’estigma i la por associada al procés i atrevir-nos a contar la situació que estem passant, inclòs a l’entorn més proper. Per això un dels èxits  més importants de la Plataforma (PAH) ha estat fer visible el problema que es viu de manera individual, un problema que  poques vegades aconseguia traspassar l’esfera de la intimitat privada, i convertir-lo en un problema social.
La PAH ens ha conferit autoestima, seguretat i una identitat col·lectiva que ens permet fer front als bancs i mesurar-nos amb ells d’igual a igual. La Plataforma també ha estat
fonamental a l’hora d’embastar un relat que explica la crisi atenent les raons  estructurals del model actual. Un relat que ha contribuït a què molts afectats deixin de sentir-se culpables de la situació que travessen, gràcies al fet que ha aconseguit transformar el sentiment d’impotència i aïllament inicial en enfortiment i organització col·lectiva. Ni som responsables d’aquesta crisi, ni d’haver perdut la nostra ocupació.
Valgui com a exemple la meva pròpia història personal. Vaig trigar temps en arribar a la conclusió que no era culpable d’haver-me quedat a l’atur i en trobar aquest sentiment d’indignació i rebel·lia . Portava una vida normal i corrent amb un treball de comercial autònom ben remunerat en el sector tèxtil. La globalització va destrossar una activitat amb gran puixança en diversos llocs de l’arc de la Mediterrània i el tancament del  finançament per part dels bancs va suposar l’última estocada. Porto més de tres anys sense poder afrontar la quota hipotecària i vaig poder aturar la subhasta de la casa després de quatre dies de vaga de fam. La PAH em va donar els instruments i la força per seguir endavant”.1

La relació que el banc d’aliments clàssic estableix amb els “usuaris” és molt diferent d’aquesta  vinculació que genera la PAH. Se’ls fa dependre d’unes donacions gratuïtes sense cap capacitat de decisió, interacció i/o reflexió col·lectiva. Si a això afegim el component estigmatitzador  per als seus usuaris que els bancs d’aliments generen, ens trobem amb tot el contrari a una dinàmica d’apoderament i podem concloure que més aviat es manté, si no s’aprofundeix, l’enfonsament individual dels receptors.

No tots els models de distribució d’aliments cauen en els paranys dels bancs d’aliments clàssics. Així, entitats com la Red de Solidaridad Popular que es veuen abocades a  distribuir aliments, tot i ser conscients del pedaç que significa, defineixen clarament les característiques dels seus bancs d’aliments per evitar  l’estigmatització  i afavorir l’apoderament dels que hi participen. “En cap moment revestiran caràcter benèfic, ni assistencialista, ni caritatiu. Seran posades en marxa conjuntament amb les persones afectades per les conseqüències de la crisi, des del seu punt de vista, atenent les seves  demandes i necessitats i implicant-les activament en el seu disseny, gestió i organització”.2

En la mateixa línia van experiències com el banc d’aliments que funciona gestionat pels veïns en un local ocupat a Ciutat  Meridiana. Són conscients del seu caràcter d’urgència  i, per tant, limitat en el temps: “A llarg termini el nostre objectiu és haver de deixar de distribuir aliments. L’administració ha de complir aquesta funció i assegurar a la població uns mínims (salut, alimentació, lloguer social, educació, etc ..). Recuperar el públic” 3. I s’enfronten a la situació d’emergència afavorint formes de funcionament i organització veïnal que signifiquen un apoderament que va molt més enllà de la situació immediata: “També , segurament el més important, generar unes xarxes de solidaritat i mobilització política que permetin una autogestió de les solucions als problemes veïnals. Veïns que s’organitzen per assegurar un habitatge digne, per repartir el menjar  que tenen entre tots i totes, gent que sigui capaç d’articular solucions imaginatives per  pal·liar necessitats i que, d’aquesta manera, es facin conscients i ajudin a conscienciar altres persones que el que passa no és mala sort ni una jugada del destí, sinó una injustícia, és a dir, gent que pensa, que s’organitza per reivindicar uns drets i els porta a la pràctica .

I no només l’autogestió als problemes del barri sinó, sobretot, a la gestió i projecció futura del barri, sigui en temps de bonança o en temps difícils com els actuals. És important que la ciutadania decideixi no només sobre el que fer al seu barri sinó com (no ens serveix qualsevol manera de fer les coses, volem la que consensuem col·lectivament ). Cal reivindicar una participació ciutadana transversal, ja sigui per decidir sobre plans d’ocupació o serveis a prestar (aliments, sanitat, habitatge, educació, etc . ), com sobre la ubicació, la decoració o l’ús d’una plaça.  Al cap i a la fi, són els veïns els que fan el territori i li donen la identitat. “4

Ben al contrari, els bancs d’aliments clàssics releguen “els usuaris“ a mers receptors de donacions i al separar-los dels voluntaris-donants generen una situació de dependència i passivitat. Aquesta situació arriba a l’extrem que els voluntaris tinguin prohibit rebre donacions del banc d’aliments. Això ha portat a situacions tan surrealistes com que voluntaris del banc d’aliments que, producte de la crisi, s’han vist obligats a demanar donacions del banc, han deixat de ser voluntaris o tenen que anar a buscar el seu paquet al banc d’una altra localitat.

La mateixa situació vertical entre els voluntaris i els “usuaris “ es dóna entre voluntaris  i l’estructura dels bancs d’aliments. Com diu la mateixa Federación Española de Bancos de Alimentos (FESBAL): “L’organització d’un Banc de Aliments s’orienta a un funcionament similar al d’una empresa, amb diferents àrees i un equip de direcció”.5 La impressionant  força que podrien ser 20.000 persones motivades que dediquen el seu temps i la seva creativitat a atacar la pobresa es veu limitada a la funció d’empaquetadors, transportistes o venedors que els atribueix la jerarquia empresarial, i que treu tota capacitat transformadora fins i tot de la seva tasca més immediata de distribució d’aliments.

Pa per avui ?

Arribats a aquest punt es podria argumentar que, almenys, és una solució per als problemes més immediats, és a dir, encara que sigui “gana per demà” almenys és “pa per avui”. Tampoc aquest argument se sosté si analitzem de prop l’actuació del banc d’aliments.

En primer lloc, el gran recapte no és una donació sinó una compra a les gran superfícies per després donar el que s’ha comprat. Per tant, de cada euro del ciutadà una part va a incrementar el guany de la gran superfície. Sigui quin sigui el marge que carreguen als aliments (30, 40 , 50 % ?) aquesta part no va dirigida realment a adquirir aliments sinó a augmentar els guanys dels pocs que controlen el món alimentari. Precisament els que alguns pensem que estan en l’origen de l’actual crisi alimentària.6 .

El que queda quan traiem el marge, és a dir, el cost dels aliments, tampoc està totalment dedicat a comprar aliments. Inclou les despeses de transport fins al punt de venda . Quant més hem de treure de cada euro gastat? Aquest transport és totalment innecessari i representa un malbaratament de les donacions  ja que, desprès de recaptat al supermercat, tot es porta a un únic punt de cada província per torna a ser distribuït. Un viatge d’anada i tornada, una feina de desempaquetar, col·locar i tornar a empaquetar, feines i despeses inútils des del punt de vista de fer arribar aliments a la gent que els necessita.  Feines i despeses realitzades amb l’únic objectiu  de  posar en marxa un sistema de recapte que afavoreixi les vendes del supermercats. Feines i despeses finançades amb les donacions de la gent de bona fe.

Veiem, doncs, que només una part dels diners donats és dedicada a comprar aliments. És eficient, al menys, aquesta part?

Per les característiques del banc d’aliments (estructura centralitzada de distribució de grans quantitats d’aliments) només es recapten aliments duradors. És a dir, fàcils de  transportar grans distàncies, fàcils de conservar i emmagatzemar llargues temporades. Fonamentalment pastes, galetes, arrossos, llet preferentment en pols… Cap producte fresc. La verdura en potets, la fruita en almívar o en sucs, el peix en llauna i aquests últims productes en menys quantitat al ser més cars. El resultat és que en un país on l’empobriment fa que tinguem un problema de malnutrició amb dietes amb excés d’hidrats de carboni i sense  productes frescos, el banc d’aliments proporciona el tipus d’aliments que la dieta té en excés i  no subministra els aliments que caldrien per equilibrar la dieta  i combatre la malnutrició.

En situacions de desastres naturals o guerres, poden ser útils grans estructures de logística capaces de distribuir gran quantitat de calories sense preocupar-se gaire de l’equilibri d’un menjar que busca incidir en una situació d’extrema urgència i de curta durada. Res a veure amb el que avui es necessita per combatre l’empobriment alimentari a casa nostra. Molt a veure amb la necessitat de vendre grans quantitats d’aliments industrialitzats pròpia de les grans empreses i distribuïdors que, com veurem, controlen els bancs d’aliments.  La desconnexió entre les necessitats de la gent i les “solucions” dels bancs d’aliments és tal que els cursos sobre dietes equilibrades donades pels serveis de salut o els cursets organitzats per les mateixes  entitats que gestionen els bancs d’aliments recomanen uns productes de difícil accés per a gent empobrida  i que el banc d’aliments no subministra.

Més enllà del gran recapte, son útils els bancs d’aliments ?

Tota aquesta gran operació publicitària i d’augment de les vendes de les grans distribuïdores i empreses agroalimentàries amb, per dir-ho suaument, una escassíssima  utilitat per combatre els problemes de malnutrició, és un fet aïllat o és part de l’ADN del banc dels aliments?

Segons  la web de FESBAL, els bancs d’aliments “són organitzacions sense ànim de lucre basades en el voluntariat i l’objectiu és recuperar excedents alimentaris de la nostra societat i redistribuir-los entre les persones necessitades, evitant qualsevol deixalla o mal ús”. 7

En els bancs dels aliments  les paraules sovint  amaguen les realitats. Així, en el gran recapte, on es deia “donació” es podria llegir “compra”. També i ,com veurem de seguida, la major partida anomenada excedents alimentaris correspon a subvencions públiques finançades amb els nostres impostos.

En efecte, la partida més important que gestionen els bancs d’aliments procedeix de la Unió Europea, en concret de la Política Agrària Comunitària ( P.A.C).  Aquest fons, que té l’origen en els antics excedents agrícoles originats per la pròpia PAC, fa molt temps que no són realment excedents agrícoles sinó una subvenció directa treta dels pressupostos comunitaris, és a dir,  diners públics trets dels nostres impostos. De fet, aquest any un nou fons ve a substituir el vell programa europeu del període anterior (2007-2013), perquè països com Alemanya no veuen amb bons ulls destinar part de la despesa de la PAC a aquesta iniciativa.

Ara, els recursos provindran de les partides socials previstes per la Unió Europea en els seus pressupostos per al període 2014-2020, però mantindran el nivell d’inversió de l’etapa precedent, és a dir, 3.500 milions d’euros 8. El llenguatge s’ajusta a la realitat , tanmateix els bancs d’aliments volen seguir jugant un paper fonamental en la gestió d’aquesta subvenció que és la partida més important dels seus pressupostos.

Aquest fons, que al 2012 va ser de 81,11 milions d’euros, s’utilitza totalment per comprar aliments per part del FEGA (depenent del Ministeri d’Agricultura) en una subhasta centralitzada.9  Aquesta subhasta es fa amb uns criteris típics dels bancs d’aliments: calories fàcils d’emmagatzemar i transportar, amb llargs terminis de conservació en condicions ambientals, i barates… el resultat l’habitual:  pastes, galetes… productes industrials que, com hem vist, són poc útils per a una dieta equilibrada necessària  per combatre la malnutrició.

Per una altra banda, qui són capaços d’oferir grans quantitats d’aquests productes ? … les grans multinacionals de l’alimentació. Aquestes suposades ajudes agrícoles van a multinacionals com Nestlé, Heros, etc. Una part d’aquests diners públics va a engrandir els marges d’aquestes empreses que expatrien els seus guanys. Per posar un exemple: Nestlé va decidir la primavera passada portar-se tota la seva tresoreria a les seves societats de Luxemburg. Malgrat que forma part de la Unió Europea, Luxemburg és conegut per una tributació molt laxa amb les grans fortunes i les multinacionals.10 No són, doncs,  diners que reforcin els teixits productius locals sinó els seus depredadors. Es perd així una ocasió d’utilitzar importants partides de compra pública per enfortir les economies locals que són les generadores de riquesa repartida entre la població i de feina, dos elements bàsics per combatre, més enllà de l’emergència , la pobresa i amb ella les mancances alimentàries. Per últim, aquest sistema de compra hipercentralitzat implica que vora un 7% dels diners es vagin en transport ( 3,4 milions) i gestió i magatzematge (2,5 milions) d’un total de 81, 11 milions 11.

Per últim queda una part minoritària, producte realment d’excedents recollits de les empreses. Realment el problema del malbaratament alimentari- es calcula que es malbaraten entre un terç i la meitat dels aliments- és escandalós des del punt de vista ètic, social i ecològic. Hi ha una total opacitat del malbaratament produït en el camp i en la indústria i dels mecanismes lligats al sistema de producció i distribució industrial  regits pel mercat que el produeixen. Manquen polítiques que ataquin a fons aquesta situació que colpeja la més elemental ètica. En aquest context, que una petita part sigui recollida pels bancs d’aliments no serveix per eliminar el malbaratament ni per solucionar amb les engrunes del sistema els problemes de malnutrició i, en canvi, sí serveix per presentar com a “solidari” el que és un malbaratament desorbitat per part de l’agroindústria i la gran distribució i evitar-se el cost de gestionar aquests residus.

Acceptant l’anàlisi que precedeix es pot argumentar que els bancs d’aliments no són responsables d’aquestes pràctiques de les empreses i de la manca de polítiques de les  administracions per evitar el malbaratament. Però del que sí són responsables és de donar per bones aquestes pràctiques fins al punt de demanar, en el súmmum dels despropòsits, regalar diners públics (mitjançant desgravacions fiscals) a aquest malbaratament inadmissible si es redistribueix mitjançant els bancs d’aliments. No tot val per aconseguir distribuir més calories. Primer es tindria que penalitzar la bogeria   de l’actual malbaratament  per reduir-ho als nivells tècnicament inevitables. Només en aquest marc una política de redistribució a nivell local i de barri tindria un sentit que no fos embellir la bogeria malbaratadora.

Els argumentaris dels bancs d’aliments dirigits a les grans empreses explicant els avantatges per als interessos empresarials de maximitzar guanys i reduir costos, que aconseguiran donant l’excedents als bancs d’aliments, poden semblar una habilitat per aconseguir més calories barates. Però quan l’adjuntem amb la postura que tenen sobre les desgravacions fiscals per a les empreses, amb la gran operació de venda de les grans superfícies que és el gran recapte, amb la postura de reclamar que quantioses subvencions de lluita contra la pobresa siguin utilitzades per comprar aliments industrials  a grans empreses, es fa difícil no veure una assumpció dels interessos d’aquestes empreses utilitzant objectius caritatius. Que les grans empreses contribueixin a acabar amb les situacions de pobresa incloent l’alimentària és molt fàcil. Només cal que paguin  els impostos que els pertoquen, el que permetria un estat del benestar capaç de donar un suport suficient a la gent empobrida.

Però aquesta solució tan elemental i que només implica complir les lleis no està en el programa del banc d’aliments perquè  no l’interessa a les grans empreses. Aquestes volen que la seva responsabilitat social no vagi mes enllà de repartir les engrunes amb el mínim cost possible i aquí és on el banc d’aliments compleix la seva  funció.

La teoria es confirma quan veiem qui dirigeix el Banc dels Aliments . Començant pel seu president Antoni Sansalvadó i Tribó, antic directiu en logística i actual accionista  en Áreas i Serunión. Aquesta empresa, filial de la multinacional Elior, és la líder en el sector de la restauració col·lectiva, subministra àpats a 2.800 centres (menjadors escolars, hospitals, etc., majoritàriament  instal·lacions públiques) i factura diàriament 450.000 dinars,  Serunión està també representada pel seu president i director general Antoni Llorens i Tubau amb el càrrec de vocal. Nestlé està representada a través d’Eduard Arruga i Valeri, directiu de Cereal Partners España, una filial del grup Nestlé. El vocal Alfons Carner i Suñol representa, entre d’altres, a Ebro Agrícolas. Els vocals Javier Riera- Marsá i Lluís Carulla i Font garanteixen respectivament la presència de les sagues familiars Riera-Marsa i Gallina Blanca, determinants en el clúster agroalimentari català. No podia faltar l’organització pròpia de la gran patronal que està directament representada pel director general d’AECOC (Asociación Española de Fabricantes y Distribuidores ): José María Bonmatí Pérez. S’ha de reconèixer que aquests dirigents dels bancs d’aliments han fet bé la seva feina representant la indústria que els omple les butxaques. 12

Sí es pot

L’espectacle dels dies 29 i 30 de novembre, muntat per aquells que en treien profit, no ens ha de amagar la potent mobilització social que va suposar i que mostra una societat sensible als problemes dels seus conciutatans i amb ganes d’actuar en contra de la pobresa alimentària. És una mostra visible d’una feina que milers d’activistes fan de forma quotidiana i que, desproveïda d’interessos mercantils, apunta formes molt més eficients i profundes de combatre les causes de l’empobriment en general i de la malnutrició en concret.

Començant per la lluita pels drets generals que poden atacar l’empobriment de la gent: el dret a la vivenda, el dret a una renta mínima garantida… Continuant per aquelles lluites que inclouen la lluita pel dret d’alimentació com a part dels drets bàsics: una alimentació digna i de qualitat a l’escola pública mitjançant unes beques de menjadors escolars completes, suficients i pagades a temps; una alimentació totalment gratuïta i de qualitat en el sistema sanitari, en l’atenció a la gent gran, a la gent amb dependències importants.

Alhora que es reivindiquen aquests drets generals, s’està desenvolupant en els barris i pobles un important treball perquè, amb la participació dels propis afectats, es busquin solucions immediates que facilitin solucions duradores. Solucions que proporcionen aliments i mitjans per aconseguir-los amb la pròpia feina dels afectats: horts socials i/o comunitaris; exigència que les ajudes públiques d’emergència siguin suficients, permetin comprar aliments frescos i siguin utilitzades per enfortir els teixits productius locals que són els capaços de generar feina i redistribuir la riquesa; creant entitats locals de distribució d’aliments reivindicatives, autogestionades, que barregen  i confonen els activistes i els usuaris, com la creada per l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana i de la qual hem parlat en aquest article.13

Tota  aquesta feina i els èxits que aconsegueix, encara que sovint amagats per aquells que no volen que s’estengui l’exemple, ens fan pensar que, més enllà dels que estan convertint la pobresa en una font de negoci, es pot lluitar. Per això, es pot tenir esperança.

Xavier Montagut
Desembre 2013 
Podeu baixar-vos l’article complet en aquest enllaç (doc.)

NOTES:

1.-Jose Coy en el pròleg del llibre “Vides Hipotecades “d’Ada Colau i Adrià Alemany

2.-Del Manifest de la Red de Solidaridad Popular. http://www.reddesolidaridadpopular.org/

3.-La Meri Tiene vida.- Seis preguntas para definir la situación . Manuel Cubero . 16 octubre 2013 en http://avvcmeridiana.blogspot.com.es/2013_10_01_archive.html

4.-ídem

5.-Federación Española de bancos de alimentos  http://www.bancodealimentos.es/

6.-Veure el llibre “Supermercats no gràcies”  Xavier Montagut i Esther Vivas . Icaria Editorial

7.-Pàgina web de la FESBAL

8.-Nota de premsa d’Europa Press datada a Brussel·les el 28 de Novembre del 2013

9.-Les dades es poden trobar en FEGA  http://www.fega.es/PwfGcp/es/

10.-La Marea, 13 de març del 2013.

11.-Dades del Fondo español de Garantía Agraria . http://www.fega.es/PwfGcp/es/

12.-Dades extretes de l’article “Ejecutivos de las grandes empresas lideran la fundación Privada Banco de Alimentos de Barcelona’ a  http://500×20.prouespeculacio.org/noticies/alimentacion-digna/ i de la pròpia pagina web del Banc dels Aliments

13.-Una informació completa es pot trobar a La Meri Tiene vida.- Seis preguntas para definir la situación . Manuel Cubero . 16 octubre 2013 a http://avvcmeridiana.blogspot.com.es/2013_10_01_archive.html

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s